El repte de l’IA a les aules

2026-03-16T00:00:00+00:00

Avui llegia un article de Nació Digital que tenia relació amb la meva recerca i, mentre buscava l’autor/a i referències (els quals no he trobat), he vist que havien afegit una eina d’intel·ligència artificial, tot just al capçal de l’article, per a fer un resum ràpid del seu contingut. Aquest fet, que no és cap crítica cap a Nació Digital, ha encès la flama del present escrit. I és que això no és un incident aïllat, és la nova manera de fer de moltes empreses: posar eines d’intel·ligència artificial (IA) a l’abast de la població general per a contribuir a allò que poc a poc destrueix el nostre sistema educatiu: el fast food de la informació. Ja no importa l’autor/a, tant ens fa d’on surt el contingut, només ens interessen els quatre punts claus que resolen un dubte momentani o ens ajuden a formar una opinió. La seva validesa i veracitat, l’assumim. I no hauríem de fer-ho. Qualsevol eina d’IA s’ha d’entrenar. Aprèn per repetició. Utilitza una font d’informació com pot ser tota la base de dades d’internet (que pot créixer contínuament) i, a partir d’aquí, et dona una resposta basada en allò que el desenvolupador o desenvolupadora hagi decidit que és correcte. De fet, al 2023, l’Hadas Kotek i companys [1] van posar a prova quatre models d’IA com ChatGPT (models basts de llenguatge o large language models (LLM), en anglès) que havien estat publicats recentment i van demostrar que, quan se’ls preguntava sobre les feines d’homes i dones, responien amb prejudicis, de manera esbiaixada, ja que havien estat entrenats amb informació esbiaixada. És a dir, que si a ChatGPT l’han entrenat només amb informació de futbol i tu li preguntes quina posició de bàsquet es dedica més a defensar, no et dirà el pivot, si no el central. I això, en el context social actual, és molt greu. Un sistema educatiu que renega de la filosofia i redueix l’horari i diversitat en ciències no és un sistema educatiu que aposti pel pensament crític. Quan jo era estudiant de grau, un professor de física que vaig tenir a primer curs (no recordo si el Quim Trullàs o el David Pino) va dir-nos quelcom que jo ara repeteixo sempre als meus alumnes: dubteu de tot allò que us ensenyo. I pot semblar contradictori, però el missatge és clar. Tingues pensament crític. Si hi ha quelcom que et fa dubtar investiga, llegeix, i busca diverses fonts que contrastin aquest fet. Fonts que segueixin un mètode científic i reproduïble, basat en la observació, l’experimentació i el contrast d’hipòtesis. Aquesta és la manera en què es genera el coneixement. Porto 5 anys implicada en la docència universitària i actualment el paradigma és desesperançador. Dins i fora de l’aula, l’ús de ChatGPT o qualsevol sinònim, és generalitzat. Els qüestionaris, problemes i pràctiques que dissenyes per a l’aprenentatge de l’alumnat els resolen amb eines d’IA sense ni tan sols parar-se a comprovar les respostes. Com a docents, ens hem quedat obsolets, en l’era de la intel·ligència artificial? Hem de desenvolupar noves tècniques d’ensenyament, incorporant l’ús d’IA? Com a estudiant, que encara ho soc i seré tota la vida, tenim una sobrecàrrega emocional tan gran que la manera de treure’ns-la és fer que quelcom altre pensi per nosaltres? O la manera en que consumim entreteniment i informació actualment ens ha tornat una mica mandrosos i hauríem d’esforçar-nos més? Sincerament, crec que una mica de tot. La joventut estem desmotivats. La no disponibilitat de l’habitatge digne, feines precàries, increment de preus i cost de vida, promoció del consum, el context geopolític complex, la radicalització de les ideologies polítiques… Res no afavoreix a que tinguem il·lusió pel futur. Costa concentrar-se en els estudis perquè, així com fa uns anys podien ser garantia de feina amb sou decent, ara mateix no son sinònim de cap avantatge. De fet, fer un doctorat a Espanya acaba penalitzant més que afavorint per a treballar al sector privat, però això és un altre tema. Com a educadors i educadores de qualsevol nivell, la nostra tasca ha de ser motivar l’estudiantat per a seguir aprenent. Ja sigui una carrera universitària, un cicle formatiu o un ofici, és important conferir als i les estudiants d’opcions i promoure que desenvolupin les seves habilitats per a crear-se el seu propi camí professional. Un que els motivi a implicar-se. És feina de la classe política el fer que qualsevol professió ens permeti viure de manera còmoda i digna.
També, com a educadors i educadores universitàries, sobretot en graus on la programació té un paper fonamental, és la nostra tasca ensenyar a l’alumnat bones pràctiques de l’ús de l’IA i regular la seva utilització a l’aula. No podem lluitar contra la intel·ligència artificial, i tampoc ho hem de fer. Estem davant d’una revolució igual o superior a la invenció d’internet i els buscadors com Google. Cal seure i pensar de quina manera podem assegurar-nos que l’alumnat interessat aprengui els continguts de les nostres assignatures, fins i tot si busca respostes a ChatGPT. Jo crec que, per exemple, treballar en la sintaxi de prompts, és a dir, ensenyar com i què preguntar al ChatGPT per a obtenir una resposta el més acurada possible, és fonamental. Es pot saber molt de quin coneixement de base té una persona només sabent què pregunta. No és el mateix dir-li a ChatGPT “digues què podria sopar avui” que “digues què podria sopar avui considerant que tinc pastanagues, arròs, ous i ceba”. La resposta que obtindràs tampoc serà la mateixa. Àdhuc, és possible que sigui el moment de plantejar-nos limitar l’ús d’ordinadors, mòbils i tabletes a les aules. Estudis científics [2] han demostrat que prendre notes per escrit afavoreix l’assoliment dels coneixements davant l’ús del teclat. Posar entregues en paper fa que, tot i que els alumnes utilitzin eines d’IA per a respondre els qüestionaris, hagin de transcriure el seu contingut, afavorint l’aprenentatge i revisió crítica. L’argument de la manca de sostenibilitat del paper no se sosté tenint en compte el gran impacte mediambiental que té l’IA [3], un altre repte que queda fora de l’objectiu d’aquest escrit. En definitiva, en un món tecnològic canviant i evolutiu, és necessària l’adaptació pedagògica constant. I fem tard. Cal redissenyar el sistema educatiu català i espanyol des de la base, per a promoure i incentivar la passió pel coneixement de l’alumnat, i per a no permetre que els avenços tecnològics ens converteixin en una societat robòtica, insulsa, gris, incapaç de desenvolupar nou coneixement per nosaltres mateixos. Fa falta il·lusió, dubte, investigació i esperit crític. I no podrà ser sense una reforma política i estructural, que permeti aquest creixement que no només serà personal si no beneficiós socialment. Referències [1] Kotek, H., Dockum, R., & Sun, D. (2023). Gender bias and stereotypes in Large Language Models. Proceedings of The ACM Collective Intelligence Conference (CI ‘23), 12–24. https://doi.org/10.1145/3582269.3615599 [2] Marano, G., Kotzalidis, G. D., Lisci, F. M., Anesini, M. B., Rossi, S., Barbonetti, S., Cangini, A., Ronsisvalle, A., Artuso, L., Falsini, C., Caso, R., Mandracchia, G., Brisi, C., Traversi, G., Mazza, O., Pola, R., Sani, G., Mercuri, E. M., Gaetani, E., & Mazza, M. (2025). The neuroscience behind writing: Handwriting vs. typing—Who wins the battle? Life, 15(3), 345. https://doi.org/10.3390/life15030345 [3] de Vries-Gao, A. (2026). The carbon and water footprints of data centers and what this could mean for artificial intelligence. Patterns, 7(1), 101430. https://doi.org/10.1016/j.patter.2025.101430

Aida Perramon Malavez

El repte de l’IA a les aules